La veiem muntar el seu lloc amb gest resolt: diposita sobre un terra enarenat unes caixes on s'endevinen làmines i quadres, arma una taula que ha d'assolir els dos metres de longitud. Amb unes estovalles blanquinoses cobreix la superfície del que serà, al llarg d'aquesta tardor estiuenca, l'expositor on presentarà la seva obra. Els seus posats són els de algú que s'està foguejant als mercats d'art. Moviments àgils que no la impedeixen saludar les companyes mentre elles també disposen els taulells. Avui l'enclavament és Sa Ràpita, en pocs dies la xinxeta es clavarà a les latituds de Pollença. La setmana que ve li tocarà el torn a Puigpunyent. Peti Collage podria considerar-se una nòmada. Fa nou mesos que va fixar la seva residència a Mallorca, però la seva feina la converteix en una artista errant que carrega els seus aviaments. El sol es comença a posar després del far de s’Estalella, però encara pica. Els artistes s'aixopluguen sota una estructura de fusta que l'organització ha facilitat a aquest efecte, una per a cada projecte. De tant en tant, ratxes d'aire porten una aroma salí.
Ens hi apropem quan l'ambient del mercat adopta un aire festiu. Nenes amb cues a les espatlles dels seus pares, estrangers que llepen un gelat de pistatxo, nois de vint anys que s'emporten una ampolla de cervesa als llavis. Els temes que proposa el DJ s'eleven sobre la concurrència i la calor ens ofereix una treva. Julia Petisco es mostra categòrica quan explica el perquè del seu treball. «Feia anys que treballava per compte aliè i vaig prendre la decisió de deixar aquest camí. Quan vaig estar una mica tot sol i amb mi mateixa, el collage em va trobar a mi». Atura la seva explicació i ens deixa amb ganes de més; alguns clients acaben darribar al seu lloc amb expressió curiosa. Observen la seva obra sense perdre'n detall: làmines que expliquen històries sobre el cos d'una dona travessat per una flor, sobre una parella que balla en una tassa de cafè, sobre una cara femenina inundada per un mar transparent. Aquest és l'imaginari de Collage de pets, el seu projecte artístic. «Estava buscant un lloc per saber qui sóc. Intentava omplir el meu temps i aclarir la ment amb una finalitat terapèutica».
Julia sempre havia albergat un enorme interès per l'art en totes les formes, una sensibilitat com a espectadora que la va portar a buscar inspiració allà on es posaven els seus ulls, que han begut de moltes fonts. Aleshores el seu cap la va empènyer a llançar-se a allò desconegut, un salt que sol enfrontar-se amb algun indici de vertigen. Però no és el cas. «El collage és força democràtic si vols iniciar-t'hi. En la màxima essència, es tracta de tallar i enganxar. Per tant, en cap moment vaig sentir aquesta barrera de por alhora d'afrontar la seva tècnica».
«El meu pare era professor de ceràmica, i sempre el recordo amb les mans al fang».
Julia va néixer a Astúries. Va viure fins als disset anys a Ribadesella, un lloc recollit i banyat per dues aigües: la mansuetud del riu Sella i la ferocitat del Cantàbric. L'alçada de les muntanyes protegeix els habitants, pinta el paisatge d'un verd irrigat per les pluges. Un mes abans de complir la majoria d'edat, va empacar un parell de maletes i va marxar a Madrid per estudiar Comunicació Audiovisual. La capital li va causar una profunda impressió des que va posar un peu a les voreres. Mai no va deixar d'apreciar l'arquitectura dels seus edificis: el senyoriu de les façanes, la curvatura de les cornises. «He pres part de la meva inspiració de les exposicions a què anava. Molt de cinema, molt de foto, molt de disseny. A Madrid tenia molt a mà una gran quantitat d'activitats de les quals poder nodrir-me».
Va ser la vila qui la va configurar com a artista i com a adulta. La seva tasca sempre va estar associada a la indústria cultural. Després d'haver treballat durant quatre anys en la distribució audiovisual de festivals cinematogràfics, va decidir que la seva carrera havia de fer un tomb. Un gir de cent vuitanta graus que podria estar connectat amb el talent del pare. Les seves faccions es tornen malenconioses quan l'evoca. «El meu pare era professor de ceràmica, i sempre el recordo amb les mans al fang. A casa nostra tenia un petit estudi ia l'institut on feia classe disposava d'un taller amb un torn i un forn. Vinc d´una família que practica l´artesania. El meu oncle talla en os, la meva tia cus i entapissa i unes cosines del meu pare són pintores. Quan et vols descobrir a tu mateixa, aquesta és una llavor que hi és plantada». I ja sabem que a tota llavor se li ha de vessar un reg constant.
«Això no és només un repte creatiu; és un compromís amb el medi ambient».
Aquest reg ha estat el seu esforç, que al començament va tenir un punt d'exploració i joc. Va provar amb les tisores, amb el cúter, amb el bisturí. Una experimentació que va aconseguir definir el seu estil quan algunes causes es van creuar al camí de Julia. Temàtiques de rabiosa actualitat que esperonen la seva creativitat en tot moment prolífica, ja que mai no ha deixat de crear. L'obra de Peti Collage està trufada de dissenys que denuncien el masclisme, que subratllen els matisos de les relacions interpersonals, que reivindiquen la seva preocupació pel canvi climàtic. Tot salpebrat amb un humor mordaç. De fet, aquesta consternació pels camins que pren el planeta no només és present en els seus dissenys; és part constitutiva d'un procés purament analògic. «Vaig pel carrer i em fixo en el que s?ha tirat per si trobo un material que sigui potencial per a la meva obra. Revistes i catàlegs que de vegades són de qualitat. Quan el teu entorn es comença a assabentar del que busques, també et regala coses. Intento donar una segona vida a alguna cosa que acabaria rebutjat. Això no només és un repte creatiu; és un compromís amb el medi ambient».
Des que va desembarcar a Mallorca fa menys d'un any, la Júlia ha trobat a l'illa una altra mena d'inspiració. Un tempo més assossegat en anar i venir de la gent, una altra paleta de colors al litoral balear. Els seus collages poden adquirir-se en diferents punts de venda com la botiga Just Sant Elm, Botons Palma ia la llibreria La Salina. Els dissenys que realitza a l'estudi de casa no solen exposar-se en galeries, com si el collage no tingués cabuda a les parets. «Són molt jeràrquiques i la concepció que tenen de l'art és una cosa antiga. Pintura per damunt de tot. Llenç i brotxa. És cert que alguna cosa està canviant perquè el collage està guanyant presència, però se segueix tenint una mentalitat una mica arcaica sobre què s'ha d'exposar en una galeria». Peti Collage ha presentat la seva obra en un ampli espectre despais, aquells que conformen un circuit més underground: nombrosos bars en què ha brillat a títol individual i exposicions col·lectives com la del Escorxador Madrid. El colofó de la seva carrera, però, el va viure al Ateneu de Màlaga, on la seva feina Identitats notables va ocupar la sala Frank Rebajes.
La jornada comença a dir adéu a les festes de Sa Ràpita. Julia Petisco mira el cel i pensa en el present, a l'exposició que es pot gaudir fins a finals de setembre a La Dona de Verd, un restaurant vegà situat al centre de Palma. Però també tendeix la seva mirada cap al futur proper: cap a la seva pàgina web que està en ple desenvolupament, cap a la seva botiga en línia on podrà oferir les seves creacions, cap a la identitat visual de la seva marca, que renovarà juntament amb un dissenyador gràfic que és amic seu. «Coixejo una mica en aquestes coses perquè no sóc nativa digital, per això m'agrada tant treballar amb les mans». Tot seguit, a la nit ressona un concert de focs artificials.
