Tot i que el pare de Toni Gelabert Morro regentava un taller de sabates en un poble on el calçat artesanal va donar forma a la seva economia i identitat local durant dècades, ell, reconeix, no va sentir un interès especial pel sector durant la infància ni l’adolescència. Tant és així que, quan el seu pare es va jubilar prematurament a causa d’una afecció a la vista, es va desprendre de bona part de la maquinària davant la manca de relleu generacional. Tanmateix, capricis del destí, una pandèmia i molt de temps lliure per provar coses noves van canviar el rumb d’aquesta història.
«Quan ens varen confinar, vaig fer un parell de sabates amb el que hi havia al taller perquè no m’agradava veure que, anassis on anassis, tothom duia les mateixes. Vaig voler fer una cosa diferent i em vaig llançar a fer unes patateres de colors i alegres; així va començar l’afició». Aquesta afició, en realitat, es va convertir ràpidament en una feina. Gelabert va canviar els ganivets de la carnisseria on treballava pel davantal d’una fàbrica inquera, on va adquirir experiència i coneixements. Després, va emprendre l’aventura de crear la seva pròpia marca: Moge.
La primera síl·laba de cada un dels seus llinatges (Gelabert Morro, canviats d’ordre) és la bandera d’un projecte que recupera la sabata tradicional i l’actualitza, més que no pas la reinventa, a través de la creativitat. «El que em va atreure va ser el disseny», explica en Toni, «tot i que gaudesc de tot el procés». I el procés comença amb la recerca d’inspiració. «M’agrada passar un dia tot sol a la muntanya i apuntar idees, tot i que de vegades m’arriben a altes hores de la nit i no em deixen dormir», explica entre rialles, retalls de pell i formes grogues.
De fet, Serra és el nom del seu primer drop, una col·lecció de cinc models que homenatgen el paisatge de la Tramuntana i en traslladen els tons i les textures combinant pells. La resta de models els crea a mida. «M’encanta que la gent vengui al taller -amb cita prèvia, això sí- perquè aquí pot triar el color, la pell, el fil i la sola i tenir un parell de sabates úniques, que no té ningú més».
«M’agrada passar un dia tot sol a la muntanya i apuntar idees, tot i que de vegades m’arriben a altes hores de la nit i no em deixen dormir»
Les porqueres i les patateres, així com les avarques menorquines, són els seus models estrella. Són formes que s’han utilitzat tradicionalment en l’entorn rural i en les feines agrícoles i que, amb el declivi de l’agricultura i la deslocalització de la indústria, s’estaven perdent. El propòsit d’en Toni és recuperar-les amb creativitat, atreviment i un toc modern, i la idea sembla que ha agradat a un públic molt divers: «pagesos, oficinistes o margers; la gran majoria són mallorquins, però també hem enviat sabates a Itàlia, Dinamarca, Alemanya... És gent que valora l’artesania, el servei i la qualitat», explica quan li demanam per la seva clientela.
«Jo preferesc viure el present»
Al taller hi arriba gent molt diversa: alguns tenen les idees molt clares i d’altres volen que els orientin; també hi ha els qui estan oberts a deixar-se sorprendre (malgrat la responsabilitat que això comporta, admet en Toni), i dones, cada vegada més dones, que trenquen amb l’associació de les porqueres amb un imaginari masculí. «Les porqueres, en realitat, són per a home i dona, però abans es feien en marró, blau i negre. Quan comences a mesclar colors, el mercat s’amplia. Hi ha una evolució i això m’agrada molt».
Ara que els fonaments de Moge estan consolidats en aquest petit taller que corona la costa del carrer Lluna, en Toni recorda la duresa dels inicis, però es reafirma en el present i mira amb optimisme cap al futur. «A Mallorca queden quatre persones que treballen la sabata clàssica i jo som el més jove, així que m’imagín Moge posicionant-se com a marca, però qui sap, potser acab al Brasil... No ho sé. Jo preferesc viure el present», conclou aquell que s’ha guanyat, amb els peus a terra, el dret a somiar.
