Dissenyador gràfic de professió des de fa més de vint anys, la pintura i l'escultura donen David Martín la llibertat per crear. «Ser dissenyador gràfic és una manera de guanyar-me el pa amb la creativitat, però potser no és tan divertit com la part artística. Com a dissenyador t'has d'adaptar al client, però amb l'art trobo la llibertat», explica al taller, a prop de la plaça Barcelona, a Palma, entre una col·lecció de Robots invasors que ens vigilen, atents.
Amb cames de cargol, cap de bombeta i cossos multiformes, els robots són la seva col·lecció més extensa, una idea que va sorgir d'una de les seves visites assídues al ferrovell on l'artista troba joies entre allò que la resta de mortals rebutgem. Ell recupera peces i els dóna una segona vida mitjançant creacions que interpel·len l'espectador. «Hi haurà més de 200 robots pel món», assegura, des de la primera vegada que els va exposar al Espai d'Art Miquela Nicolau de Felanitx.
A anys llum del purisme, la seva procés creatiu no entén de mètodes encotillats. «A vegades és el material el que t’inspira a fer alguna cosa, altres tens la idea però has de trobar el material. M'encanta fer salts i m'ho passo pipa experimentant, és de les coses que més m'agrada». Prova amb porexpan, amb ceràmica, ferro o fusta, prova incansable perquè precisament en aquest joc troba la possibilitat «d'abastar més i trobar més solucions».
«La majoria de vegades començo alguna cosa per a mi o per regalar, i trobo un filó o gent que aprecia aquesta feina… i ja es converteix en una altra cosa».
De fet, va ser aquesta obertura la que el va introduir al món de l'art. La seva primera col·lecció de quadres havia de decorar casa seva, però les seves obres van acabar sent una exposició. «La majoria de vegades començo alguna cosa per a mi o per regalar, i trobo un filó o gent que aprecia aquesta feina… i ja es converteix en una altra cosa».
La figura humana és cabdal a l'obra de David Martín. A través d'ella escodrinya el nostre comportament però també la nostra fisiologia des d'una mirada provocativa, inquietant, revestida d'un fi irònic sentit de l'humor. Explorant el cos humà, «el que tenim, el que no tenim, em vaig adonar que és un tema que faig servir per analitzar diferents aspectes de la vida. Estèticament em sembla que dóna molt de joc el tema anatòmic i portar-lo al tema artístic, divertit, em sembla fascinant».
De fet, el 2019, va participar a l'exposició col·lectiva Huma(no) a S’Escorxador de Marratxí junto con David Campaner i Francisco García, una mostra en què Martín va explorar el naixement, la vida i la mort com a cicle vital guiat per un fil conductor comú: la figura humana i les inquietuds existencials.
I és que Martín planteja interrogants en forma de peces d’art. Preguntes directes sense respostes precises que qüestionen les nostres obsessions, ideologies, creences i impossibilitats -la naturalesa humana, en definitiva- com la seva col·lecció d'escultures «Puc volar», en què indaga en aquestes emocions que experimentem quan «les coses no funcionen com un vol». Avions llargs, avions pesants, avions deformes, avions que es fonen.
«M’interessa veure aquestes capes com en el cos humà o les històries que mostra els edificis quan els esfondren. Una runa atractiva em permet jugar amb aquesta idea».
Una altra fesomia quotidiana, la de la ciutat, també és una font inesgotable d'inspiració per a aquest artista mallorquí que observa una obra o una excavació com qui assisteix a una operació quirúrgica. «M’interessa veure aquestes capes com en el cos humà o les històries que mostra els edificis quan els esfondren. Una runa atractiva em permet jugar amb aquesta idea».
Els animals no escapen de la seva òptica, sempre disposada a jugar i alterar conceptes. La seva escultura «Cavall guanyador», un equí amb forma de salsitxa o una salsitxa reconvertida en equí, representa aquesta recerca de l'estètica i, alhora, «cerca cridar l'atenció de l'espectador, divertir-lo. El cavall és noble i sempre està lligat a guanyar. El fet de fer-ho en forma de salsitxa em feia gràcia».
Humans, animals, ciutats. Tot allò que som i tot allò que ens envolta té múltiples capes. L'habilitat de David Martín per disseccionar-les, sempre des de la seva perspectiva particular, és el seu millor aval. Provocatiu, irònic, lúdic, al final, el seu exercici consisteix a jugar, remoure, experimentar, suscitar… per parlar-nos de tu a tu i plantejar-nos preguntes transcendents, serioses, que aconsegueixen divertir-nos alhora que remoure'ns per dins, capa a capa.
