Val Castellet i el seu company, Juan Diego, van arribar a Mallorca perquè un amic els va explicar meravelles daquest lloc. No coneixien l'illa ni sabien quin tipus de vida portarien aquí, però eren joves i projectaven una criança «a l'antiga, i aquí, aleshores, es podia. Ens van dir que l'illa ens encantaria i vam agafar un avió».
Fins aleshores vivien a Buenos Aires. Val treballava la serigrafia, que en aquell moment, assenyala, «no era gens ecològica» i el provocava «una dicotomia interna». Quan, cap al 2009, va començar a estudiar i investigar, i va entrar en contacte amb les vimeteres de Còrdova, al seu país, va abandonar aquesta disciplina. «Juan Diego feia mobles i jo lluminàries teixides amb llana i fil en desús». Va començar a teixir, a aprendre les tècniques artesanals de cistelleria i a introduir-se a la construcció de teixits i objectes. Tot manual, tot artesanal. Així va sorgir Re Fet.
Ens ho explica a casa seva Llubí, una casa de fusta, preciosa i modesta, al Pla de Mallorca, que van construir des de zero ells mateixos -com ja havien fet amb anterioritat a Argentina-. Unes poques gallines que pul·lulen en un corral i mobles artesanals conformen un decorat auster que diu molt de la seva manera d'entendre la vida.
Re Fet és una plataforma que atorga una segona vida a la fusta de palet ia mobles rebutjats, i crea objectes decoratius per a la llar, alhora que participa en projectes d'interiorisme i arquitectura que posen el focus a la sostenibilitat. A més, Val, com a artista tèxtil i amant de la cistelleria contemporània, investiga les plantes de l'illa, aquelles que creixen al seu lliure albir i moltes vegades ens passen desapercebudes, i n'analitza les qualitats tèxtils.
«Potser certs cultius ja no són representatius o tan fàcils o sostenibles en el marc en què vivim. Ens sembla que tot allò que és tradició és sostenible, i pot coincidir o no».
És un exercici creatiu, però també una revisió a consciència del que considerem, avui dia, sostenibilitat perquè, encara que la llata i el margalló han resistit al pas del temps i estan sent recuperades per mans artesanes a l'illa, Val recorda que «Mallorca era autosuficient fins al boom del turisme als anys 50. Hi havia moltes plantes que s'utilitzaven per cistelleria, per teixir, per crear mobiliari… que amb el plàstic es van deixar de banda».
Ara ella estudia si algunes d'aquestes plantes van ser utilitzades en algun moment o si ho poden ser en el futur. Des d'una perspectiva oberta a la reflexió, a Val, com reconeix ella mateixa, li interessa parlar de «allò que no es parla». Per això, en un moment en què com a societat tornem a posar al centre com vivim i com consumim, ens convida a revisar conceptes com reciclatge, reutilització, sostenibilitat i fins i tot es pregunta què i per què considerem que són escombraries i què no.
Al capdavall, considera, «està bé tornar al que es feia antigament, però també cal veure si és viable. Potser certs cultius ja no són representatius o tan fàcils o sostenibles en el marc en què vivim. Ens sembla que tot allò que és tradició és sostenible, i pot coincidir o no».
Recentment ha creat un puf amb llana rentada i llana de matalàs reutilitzada sense tractar. Ens ho ensenya orgullosa perquè era una idea que feia temps que li rondava al cap. És bell i és cru perquè a Val li interessen els materials que transmeten aquesta cruesa, regalats directament per la naturalesa. Amb ells crea multitud d'objectes: cistelles, taules de fusta, cadires, taules, làmpades. Una infinitat de possibilitats que ens conviden a «reconciliar-nos amb l'entorn».
El seu amor pel medi ambient l'acompanya des dels 16 anys, quan la «va commoure l'ecologia». Des de llavors sempre li ha interessat. «Vaig estudiar mitja carrera de psicologia i mitjana de biologia, i no les vaig acabar, però em van servir per conformar la meva visió». Una visió que intenta transmetre amb els seus productes, que ven sempre directament al client, però també a tallers que imparteix al seu taller de Llubí i en col·laboració amb altres projectes amb què se sent en sintonia, com Obriu l'estudi 79 el Escola Artesana.
«No renego de tot el turisme, sé que tots en vivim directament o indirectament, però podria ser un altre turisme, que n'hi ha, gent que té una altra mirada».
Més que tallers, diu, «són una experiència. Una manera d'estar en contacte amb la natura» en què regna el caràcter lúdic i ensenya tècniques de cistelleria i teixit. També els ofereix en el marc de retirs perquè, com reconeix, Re Fet té més èxit entre el públic estranger que entre el local. «Crec que per una qüestió de visió i que costa treure del cap de la gent que el que és bo és el que és nou. És una mentalitat difícil de combatre», reflexiona en veu alta.
Val i Juan Diego fa més de 20 anys que són a Mallorca. Aquí han conformat casa seva, primer a Bunyola i després a Llubí, i la seva manera de vida, i observen des d'una perspectiva crítica la doble cara de l'illa. D'una banda, la quotidiana, la del camp, la que professen. D'un altre, aquesta que alimenta «una massivitat espantosa. No renego de tot el turisme, sé que tots vivim directament o indirectament d'ell, però podria ser un altre turisme, que hi ha, gent que té una altra mirada», sentència.
Re Fet posa el seu granet de sorra perquè sigui la cara més amable la que vagi guanyant terreny a aquesta altra que contribueix a la massificació. Ho fa en una petita finca, investigant les múltiples possibilitats de les fibres naturals de plantes silvestres que Val recol·lecta per convertir-les en objectes contemporanis que no només fan que els espais que habitem siguin més respectuosos, sinó també ens conviden a replantejar-nos la utopia, frenètica i consumista, en què vivim. Ens emplaça a reflexionar ia posar la nostra atenció en allò que ens envolta i, tantes vegades, passa desapercebut als nostres ulls.
