GastronomiaYumee. cuina de trobada
Marcar como preferit

En Joan serveix una petita quantitat i ens explica que l'ideal és escalfar les copes amb la mà perquè estiguin a uns trenta graus, encara que ell, previsor, les ha deixat al sol perquè arribin a temperatura.
Autor: Aina Coll
Fotògraf: Jaume Oliver
Fa uns mesos vam visitar l'oliverar dels germans Mayol per conèixer com produeixen el seu oli, Oli Verderol. Avui, tornem a l'oliverar per amarar-nos de la cultura de l'or líquid i tastar el que, amb respecte i amor per la terra, elaboren ells. Un autèntic viatge per un capítol imprescindible de la història de la Mediterrània que s'ha escrit durant segles i ens explica Joan.
Quan arribem a la finca ens reben, alegres i juganers, alguns dels seus gossos. Davant l'enrenou que es forma, Joan, que es troba etiquetant de forma manual algunes ampolles, surt a la nostra trobada i ens convida a passejar per la natura mentre xerrem. No se'ns acudeix un pla millor per estrenar la primavera.
Els fenicis van ser els que van expandir l'oli pel nostre Mar, comença a explicar en Joan. «Llavors era un mètode per il·luminar, i ho va ser fins a començaments del segle XX», explica i afegeix que «també ha estat, històricament, un símbol religiós a les cerimònies de naixement i defunció en religions com el judaisme i l'islam».
Mentre passegem entre les oliveres de Es Colomar, en Joan ens relata que l'illa va ser un lloc on l'olivera era un arbre molt copiós perquè, sense la producció d'aliments, l'oli gaudia de fort poder comercial. La tècnica, tan antiga com actual, consistia a empeltar ullastres, que un a un van anar donant forma als oliverars de la Serra. I així esdevingué, fins al segle XVIII, la principal riquesa de les illes.
El sistema era molt laboriós. «Deixaven caure les olives i les recollien, una a una, milers de dones anaven del Pla a la muntanya durant quatre i cinc mesos». Cada finca tenia el seu trull, explica, compartint amb nosaltres la història que ha nodrit la nostra cultura popular en forma de desenes de cançons que s'han transmès oralment de generació a generació.
Joan ens ensenya com, a Oli Verderol, el sistema de degoteig rega les oliveres, que s'adoben amb matèria orgànica per poder produir cada any, encara que la collita és «molt més irregular que la d'altres greixos». Tot i això, explica, el oli d'oliva està en expansió al nostre dia pels seus innombrables beneficis, sobretot, el de la varietat verge extra.
A pocs passos de la bulliciosa ciutat, no escoltem més soroll que el d'alguns animals de la finca i les branques de les oliveres que es bressolen amb la suau brisa del matí. Després de l'agradable passeig i de gaudir absorbint els coneixements que en Joan comparteix amb nosaltres, arriba el moment de la cata. En una petita taula situada a la terrassa de la casa de pagès, aprofitant el dia assolellat, seiem, preparats per degustar els olis de Verderol.
Aquí es produeixen dues varietats: una a partir de frantoio i hojiblanca, i una altra amb picual, empeltre i arbequina. Ambdós olis passen per dos laboratoris abans de la seva comercialització per comprovar-ne l'acidesa i els possibles defectes, i ara som nosaltres els que procedim a assaborir-los a copes de cristall, com ha de ser. Primer, en Joan serveix una petita quantitat i ens explica que l'ideal és escalfar les copes amb la mà perquè estiguin a uns trenta graus, encara que ell, previsor, les ha deixat al sol perquè arribin a temperatura.
Primer, aboquem una petita quantitat de l'oli de varietats mallorquines, xarrupem amarant totes les papil·les gustatives i respirem per la boca per apreciar millor la complexitat del sabor. És afruitat, amb gust de fulla i un toc de carxofa. En Joan, entre rialles, ens diu que hi ha qui detecta gust de plàtan, però, potser, encara inexperts, no arribem a notar-ho. «¡Ens falta entrenament!», riem. El segon, amb varietats foranes, també és afruitat, però amb un sabor característic a ametlla ia nous, i una mica més picant a la gola.
Segons l'any, el Joan i el seu germà produeixen al voltant de 10.000 litres, però no tenen tafona pròpia. Un cop es processa l'oliva, l'oli torna a la finca i el Joan ens porta ara al magatzem, on es troben els dipòsits amb els seus dos olis i la petita zona de embotellat manual. "Aquí s'embotella sota demanda per no alterar la qualitat de l'oli -en general, embotellat pot aguantar al voltant d'un any i mig- comenta".
Comunicatiu i entusiasta, el Joan també ens ensenya el procés d'etiquetatge: cada etiqueta conté un número de sèrie, que s'ha d'anotar i notificar per rastrejar aquesta ampolla i confirmar, així, que la producció és ecològica. Òbviament, això fa que la feina sigui una mica més laboriós, però així el consumidor s'assegura que el producte que rep és de la més alta qualitat.
Ara sí, després d'un extraordinari matí al camp palmesà, ha arribat el moment d'acomiadar-nos del Joan i, per gaudir a casa, comprem una ampolla d'oli molt especial: Rei Sanç, que ha creat en col·laboració amb dues almàsseres més. L'oli, el rei de Mallorca.
Opcions suggerides