Hi ha una cançó d'Izal que descriu una dona mirant per la finestra d'una cafeteria. Algú que ens incita a somriure. Una heroïna que vol concedir els seus superpoders als altres perquè tots estiguem en un mateix pla, en igualtat de condicions per gaudir del que ens regala la vida. Aquest tema musical i el nom del restaurant on ens trobem són homònims, doncs estem asseguts en una taula de La Mujer de Verde. Un establiment que es va inaugurar el 2021 a la porta de Santa Catalina. Quan escoltem la lletra d'Izal, ens veiem gairebé encarnant el paper d'aquest personatge misteriós. Només ens falta el vestit amb què s'engalana la dona. De manera involuntària ens veiem emulant els seus gestos. Entreveuem la ciutat de Palma pel finestral del local: alguns nens juguen en un parc infantil, una parella es fa un petó en un banc de la plaça. Somriem. Tenim la Paula Ramírez asseguda davant nostre, la portaveu d'un projecte que també ha fet somriure tot aquell que travessa les portes.
«Al meu pare li vaig regalar una entrada per veure el concert de Izal quan va fer seixanta anys. Ell no coneixia el grup i la darrera cançó que van tocar va ser La Mujer de Verde. Li va arribar molt, se li va posar la pell de gallina». Paula es refereix a la influència que exerceix aquesta partitura, uns versos inspirats en una protagonista que llença un halo de llum als desemparats. Als que no sabem què fer quan caminem perduts. Desconeixem si aquest era l'estat anímic que travessava Juanjo Ramírez, el xef del restaurant, en escoltar una composició musical que es va allotjar al cap per no sortir-ne. Això va ser el setembre del 2021, gairebé un any abans que pare i fills correguessin l'aventura que els ha portat fins aquí. Per a Juanjo, muntar un restaurant no era cosa nova. Estem parlant de un dels socis de El Bon Lloc, un local que es va guanyar una reputació sense igual per una raó molt lloable i senzilla: va ser el primer restaurant vegetarià fundat a Mallorca. Dit això, podríem considerar el pare de Paula com un pioner. El Bon Lloc va obrir les portes el 1978. Si tenim en compte el context social d'aquell moment, entendrem la gesta.
«Vam voler incorporar millores a la carta, que el menjar fos de més qualitat».
Va ser la pandèmia qui va activar un canvi de plans. El Bon Lloc va haver de tancar a causa del confinament, una clausura que va coincidir amb el moment en què Paula i Carlos –el seu germà– van decidir emprendre. «La Mujer de Verde és com un cosí germà del local que va fundar el meu pare. Vam voler incorporar millores a la carta, que el seu menjar fos de més qualitat i que els plats tinguessin un tall més internacional». Nosaltres som uns assidus a La Mujer de Verde, uns enamorats de les mans de Juanjo quan es posa a jugar amb elles a la cuina. Aquest precursor del veganisme es va unir al projecte que els fills volien llançar. Hem tastat el menú setmanal per dinar i també per sopar; obrir de nit és una altra de les novetats que marquen diferències respecte a El Bon Lloc. La subtilesa de la seva il·luminació és com un far que, a la foscor, et guia fins al color verdós de les parets.
Són les tres de la tarda quan ens vam reunir amb la Paula. Alguns comensals estan acabant de menjar i altres s'acomoden a les taules, pendents de la carta. Les vegades que ens hem omplert el pap a La Mujer de Verde, que n'han estat unes quantes, hem assaborit uns raviolis de remolatxa, uns tacs de jackfruit metxat o una albergínia al grill amb humus de pèsols. El que Ramírez i els seus ajudants preparen entre fogons són autèntiques virgueries culinàries. Com avui ja hem menjat, la Paula ens convida a unes postres que són una delícia. Mentre ens endolcim el paladar amb el vessant vegà del Ferrero Rocher i el Kinder Bueno – així descriuen a la seva carta aquesta barreja anomenada avellana remix –, la Paula ens explica per què en la seva família l'alimentació sana ha estat un pilar. «El meu pare sempre ha estat molt combatiu. De jove ja estava ficat a totes les lluites socials i manifestacions. De fet, va ser dels primers a impulsar que Cabrera fos parc natural». En aquell moment, treu el mòbil i ens ensenya la imatge d'un Juanjo més ufanós als anys noranta. No és estrany que algú tan guerriller i apassionat, adherit a tots els moviments que persegueixen un món més just, obrís el Bon Lloc per després unir-se a La Mujer de Verde amb els fills.
«Les dades indiquen que cada any hi ha més gent vegana i vegetariana. Això és el futur».
El públic que va a aquest local és tan divers com els seus plats, i comparteix els mateixos trets que els fundadors: persones conscienciades amb el medi ambient i preocupades per la salut, la majoria dones amb una forquilla d'edat entre els trenta i quaranta anys. En assenyalar l'òptima ubicació de què disposa l'establiment, la Paula diu que «som de Palma i ens hem criat aquí, i aquesta és de les poques zones de la ciutat que encara es pot considerar barri. Ens agrada la idea de saber qui són els nostres veïns». Aquesta familiaritat que desprèn l'energia del restaurant també la practiquen a l'hora d'aconseguir els productes, doncs procedeixen de proveïdors locals. A La Mujer de Verde tot queda a casa, a l'illa. La qualitat dels ingredients és excelsa i la seva arrel és completament natural. «Les dades indiquen que cada any hi ha més gent vegana i vegetariana. Això és el futur. Restaurants com el nostre també estan augmentant globalment perquè l'altra opció ha deixat de ser sostenible. El que passarà en algun moment és que la carn serà per a elitistes».
Ens fixem en les parets de La Mujer de Verde, on algunes artistes que viuen a la illa poden exhibir la seva obra durant un mes sencer. D'aquesta manera, donen visibilitat a la creativitat que regna a Mallorca a partir de feines amb un missatge feminista, animalista o aferrat al veganisme. El local fa les vegades d'aparador per a aquelles que no es poden permetre estar en una galeria. S'anomena democratització de l'art. Fem la cullera a l'última porció de l'avellana mentre les il·lustracions de Belén Pez, des dels murs del local, ens captiven amb els seus traços. La Paula ens acomiada amb una abraçada i un somriure, el mateix al qual ens encoratja la protagonista de la cançó d'Izal. La mateixa que esgrimeix Juanjo Ramírez quan passem per davant de la cuina. El veiem sostenir un brot d'alfàbrega entre els dits. S'acosta a la porta, posa la mà sobre la nostra espatlla i ens dóna les gràcies per la nostra visita.
