A Joan Aguiló li agrada dibuixar i pintar des de ben petit. Des que té memòria, diu. De fet, només arribar –tacat de dalt a baix de pintura– ens explica que, de petit, els caps de setmana corria a despertar la seva mare per començar el dia fent manualitats. Aquesta espurna creativa el va acompanyar també durant la seva adolescència, ja convençut que estudiaria art. Així va ser, primer va cursar il·lustració a la Escola d'Arts i Oficis de Palma i després Belles Arts a Barcelona, encara que va acabar la carrera a Mèxic, on va residir dos anys.
Quan va tornar a l'illa, recorda, passava hores i hores al taller de Sa Pobla i aviat va entendre que la soledat de l'estudi no era per a ell. «No m'agradava estar tant de temps tot sol. Aleshores, vaig conèixer la meva parella i me'n vaig anar a Berlín. Allà em vaig apuntar a un free tour d’art urbà i vaig veure per primera vegada com la gent s’organitzava per pintar i aportar a la comunitat». El sentit de comunitat local, aquest sentiment col·lectiu que ens uneix, ha rondat al cap d'Aguiló des de llavors. «Sempre he pensat que a Mallorca no existia aquest sentiment col·lectiu que, per exemple, a Mèxic si hi vaig trobar», afirma.
Motivat pels mons artístics que havia explorat a la capital, en tornar a Mallorca en Joan va abandonar el taller i va treure, per primera vegada, el seu art al carrer. «Mai abans havia pintat al carrer i al principi no volia passar-hi gaire temps, així que preparava un collage i quan sortia, l'encolava». El primer dia va pecar de novell i en acabar la seva intervenció es va adonar que no havia pensat en quin nom faria servir per signar la seva primera obra urbana. Al final, va decidir no utilitzar un pseudònim i, encara que molts el van titllar de boig, mai no li ha suposat un problema, assegura. De fet, explica, durant una intervenció, una veïna el va amenaçar de trucar a la policia i ell li va demanar que esperés a veure l'obra acabada i llavors decidís què fer. Mai no va tornar a saber res de la veïna i la policia no hi va contactar.
«Intento traslladar la intimitat a l'espai públic».
Si l'art urbà és, en essència, efímer, les primeres obres d'Aguiló ho eren encara més, ja que recorda que el paper que feia servir durava molt poc. Tot i això, algunes han sobreviscut gràcies a les persones que han empatitzat amb el seu art i l'han convertit en alguna cosa seva, en alguna cosa de tots. Mentre fa glops a la seva Laccao calent, Joan explica que «una vegada vaig posar una parella de gent gran abraçada amb una frase de l'escriptor mallorquí Blai Bonet. Era un homenatge a l'avi de la meva parella, que havia mort. Resulta que encara hi és perquè els veïns ho han encolat cada vegada que s'ha enlairat».
Aquest fet confirma el que estàvem sospitant: és impossible no connectar amb la sensibilitat d'Aguiló perquè el seu art és irremeiablement universal. Les seves escenes quotidianes, aquesta curiositat infantil que contagien els nens dels seus murals, la saviesa que desprenen les arrugues dels ancians, la imatgeria dels estius de la infància –els seus, amb la família a Ca'n Picafort-… Petites escenes íntimes i quotidianes que ens interpel·len a tots i aviven, com un punxó delicat, els nostres records.
La universalitat de l'art d'Aguiló dialoga, paradoxalment o no, amb la cerca insaciable de l'identitat. Joan mateix ho defineix a la perfecció: «intento traslladar la intimitat a l'espai públic. M'interessen els moments d'intimitat que ens defineixen com a comunitat, però representats amb una certa poètica que els torni universals».
«Sempre m'he esforçat per crear un circuit d'art urbà i muralisme».
Amb el temps, i en perdre la por de sortir a crear al carrer, Aguiló va anar indagant en altres mètodes. «Cercava formes més pictòriques i vaig passar del collage a les plantilles. Després vaig començar a pintar a sobre i, després, a sortir de dia. ¡I sortir de dia despista!», afirma amb un somriure. Després exploraria, per fi, el muralisme, el llenç que li ha donat una notorietat unànime i que treballa tant per a encàrrecs privats com d'institucions públiques.
Dentre les seves fites professionals, està especialment orgullós -i no és per menys- d'haver impulsat el Saladina Fest, el festival de Can Picafort que el 2022 va celebrar la cinquena edició i promou la intervenció de façanes de grans dimensions per transformar-les en obres d'art públic. A més, l'esdeveniment, que posa el mural al centre i compta amb artistes convidats, concerts, teatre i tallers, es converteix en una trobada en què convergeixen la cultura, els residents i l'entorn. "Sempre m'he esforçat a crear un circuit d'art urbà i muralisme, un circuit professional", afirma Aguiló. «Estic molt content d'haver contribuït a aquest món. Fa uns anys no hi havia muralistes a Mallorca i vaig treballar durant molts anys per tirar-ho endavant».
Si, com el mateix Aguiló afirma, quan va començar al món del art de carrer volia parlar de la identitat però no sabia gaire com fer-ho, ara, en revisar la seva obra, sembla més que evident que ho ha aconseguit amb escreix. Sens dubte, el mallorquí captura i plasma com ningú els dies de sol i platja que fan olor de síndria acabada de tallar. Les tardes de reflexions a la fresca de les nostres àvies. Les ganes incansables de jugar a la sorra. Aquests petits instants que vivim cadascú a la nostra manera però que, al capdavall, compartim perquè s'assemblen força a l'essència de la vida.
