Camp d'assaig, zona de recuperació i finca d'experimentació, estudi i conservació, Som uns ximples és la terra on Monserrat Pons i Boscana cultiva amb amor i afany el seu projecte personal: una vasta col·lecció de figueres que ens recorden la importància del nostre patrimoni natural.
És aquí, a la Marina de Llucmajor, on aquest farmacèutic de professió passa gran part dels seus dies gràcies a una història que qualifica de «complexa». «En la meva joventut sempre vaig viure a l'àmbit agrari, a la Marina. Vaig estudiar farmàcia i la botànica es va convertir en una part important de la meva formació. Vaig començar a dedicar-me a la figuera com a arbre simbòlic de la nostra història perquè per mi la figuera és l'arbre».
Un arbre que relata la nostra història com a poble -com potser només ho pot fer, també, l'olivera- però que amb el temps ha anat minvant la seva presència al paisatge balear. «A l'època daurada del segle passat, les figueres de porc eren les més cultivades. Les figueres eren per alimentar els porcs, n'hi havia molt poques per a consum humà. Abans eren el pa del pobre i les postres dels rics».
«Les figueres em donen vida. Dins aquest paradís, faig la meva feina».
Davant d'aquesta situació crítica, Monserrat, fa vint-i-vuit anys, va començar a estudiar les gairebé infinites varietats de figuera que creixen arreu del món ia sembrar-les a Son Mut Nou fins a dibuixar un escenari agrest de gairebé tres mil exemplars, d’aquí i d’allà, però sobretot locals, «varietats en recessió i risc de desaparició» amb el propòsit de recuperar-les i perquè, com afirma, «les figueres em donen vida. Dins aquest paradís, faig la meva feina».
Quan era jove, quan estudiava farmàcia, el camp no li era aliè. A la seva família tenien vaques i ovelles, i venien la seva pròpia llet, però no va ser fins que el seu amic Colau Monserrat i Garau el va introduir en aquest món quan va decidir impulsar un projecte difícil de comparar qualsevol altre. A partir de llavors, «com un engranatge, vaig anar buscant aquestes joies de la nostra història, cultura i patrimoni que són les figueres».
Des de 1995 fins avui, ha recorregut el planeta a la recerca de propietaris de varietats dispars, un viatge de recerca «per amor al nostre poble i als nostres avantpassats» que ha quintuplicat el número inicial de figueres. I no ho fa sol. Encara que l'equip involucrat és petit, un pagès l'ajuda en les tasques de manteniment, poda i recol·lecció, una noia en les tasques de la logística i diversos familiars i amics li donen suport en allò que necessita.
Amb el pas del temps, Monserrat ha reunit a la seva finca «figueres úniques, esqueixos i fills de figueres amb història» -d'on la Sagrada Família va ser expulsada, del lloc on van afusellar el Che Guevara i l'ombra de l'arbre on Buda es va il·luminar- i ha aconseguit captar l'interès de locals, escoles i associacions, però també de molts viatgers que arriben fins i tot des de Nigèria, Bangla Desh i Pakistan per saber més sobre aquest arbre històric.
«El projecte se centra en la recuperació, la reproducció i la conservació de les varietats locals».
Som uns ximples alberga, doncs, exemplars de tot el planeta -aquí n'hi ha de illenques, espanyoles i dels continents europeu, americà, asiàtic, africà i fins i tot unes quantes de l'oceànic-, però com Monserrat reconeix, «el projecte se centra en la recuperació, reproducció i conservació de les varietats locals” que “formen part del nostre patrimoni agrícola en recessió”.
La història de Son Mut Nou, narrada per Monserrat, és fascinant i la passió que transmet és captivadora, però no per això el seu discurs deixa de ser realista, ja que sap que s'enfronta, diàriament, a múltiples reptes: el turisme, la globalització, la sequera extrema i que cada cop hi hagi menys pagesos. «Tot indueix que la nostra cultura agrària desaparegui a passos de gegant, i sobretot el canvi climàtic, si no posem remei a curt termini».
Malgrat aquesta incertesa, la vida de Monserrat -que no ha perdut la vocació sanitària i que, tot i que ara allunyat temporalment per qüestions de salut, segueix mantenint la farmàcia i la clientela- transcorre entre centenars d'exemplars d'aquest arbre mític -que va servir de recer literari, relata, a poetes imprescindibles com Miguel Hernández, Rosalía de Castro o García Lorca.
Són Mut Nou no és un món aïllat. El seu promotor obre les portes als curiosos en visites guiades i consumidors que proven les figues al lloc, omplen les cistelles i, amb una donació, contribueixen al manteniment de la finca, ja que «les ajudes són escasses». No obstant això, consumir producte local, recorda, també és una manera d'aportar el nostre granet de sorra. «Quan vaig al mercat, em sap greu veure fruites de fora, quan tenim varietats que es perden».
El futur del camp d'experimentació de Monserrat és incert. Com ell mateix reflexiona, “el pla de futur no existeix. Cal viure el dia a dia. Partit a partit. Els meus fills no s'hi dedicaran, què passarà? No ho sé. La meva il·lusió és que passés a ús públic, que aquestes varietats anessin a una finca pública i que els illencs les puguin gaudir». Mentrestant, entre l'aroma dolça i inconfusible de les figueres que inunda aquesta parcel·la de la Marina de Llucmajor, el propietari comparteix els seus coneixements en la propera visita guiada, a la qual ens convida a unir-nos.
El recorregut resulta ser una extensió de la nostra entrevista, en què ara romanem callats, però atentíssims. L'emoció i el profund respecte amb què Monserrat rega el seu projecte ens atrapa. Les seves frases, carregades de veritat i compromís, ressonen més enllà del camp i ens donen una lliçó difícil d'oblidar: la nostra cultura, el nostre passat i el nostre patrimoni són també a la terra, i un projecte incommensurable i altruista com aquest ajuda a mantenir-los vius, però tots, sentim, tenim la responsabilitat de contribuir a aquesta preciosa tasca. Tant de bo ho fem amb la mateixa passió que Monserrat.
