L'avi d'en Pep va muntar un carreu amb els seus germans, que després heretaria el seu pare i, després, ell mateix, al carrer de Bonjesús, a Manacor. Amb el temps, el taller familiar va deixar de produir cadires i es va especialitzar en la creació de balancins mallorquins. Els que rememoren avui la història d'aquesta empresa familiar, asseguts a les seves pròpies creacions, són el Pep i el seu pare, dues generacions que comparteixen la mateixa passió i respecte per l'ebenisteria delicada i cuidada.
Envoltats de ferramentes, fusta i molts balancins, en un taller on es respira l'essència d'abans, escoltem atents. «La meva mare va rescatar un balancí de la meva àvia i el meu pare va treure les plantilles», explica el pare de Pep. Aleshores, prossegueix, «només érem el meu pare i jo, i em va proposar fer només balancins. Ja fa cinquanta-cinc anys». Després d'emmalaltir l'avi, un germà es va incorporar i tots dos van agafar les regnes del negoci familiar.
Entre serradures i teles, va créixer el Pep. La majoria dels records de la seva infància, de fet, tenen aquest taller com a escenari. «Recordo jugar aquí i veure la meva mare entapissar cada balancí. Ho he viscut des de petit i per mi aprendre el procés va ser natural», compte. Tan orgànic que quan va agafar el relleu, va optar per «posar-se al dia i fer-se visible» però, com assegura, «la manera d'elaborar cada balancí amb prou feines ha canviat».
«Molts ebenistes avui dia són més informàtics que ebenistes».
En aquest sender enfocat a l'actualització, la tercera generació de Balancins Gelabert ha assumit el repte d'afrontar un rebranding, ha llançat una pàgina web i ha incorporat alguna màquina auxiliar que, és clar, quan l'avi treballava no existia. Tot i això, el mètode és exactament el mateix que dècades enrere: un camió descarrega la llenya al taller i el Pep selecciona i separa la que li interessa segons les vetes perquè el resultat sigui harmoniós. Després, explica, marca a llapis cada peça i comença a serrar la fusta. Tot i que sempre havia estat de pi mallorquí, finalment, després d'alguns problemes amb proveïdors, han resolt utilitzar fusta francesa, que és més robusta.
El Pep inverteix una jornada laboral intensa i de moltes hores a donar forma a un sol balancí, des que treballa l'estructura fins que la entapissa. Tot el procés passa per les mans. Les seves grans aliades per aconseguir un resultat genuí són les tres marques de roba de llengües que queden a la illa. Tres històriques que segueixen, avui, teixint al teler segons la tècnica mil·lenària de l'ikat: Teixits Riera, en Lloseta; Teixits Vicenç, a Pollença, y Teixits Bujosa, a Santa Maria. Entre totes tres, compta amb un mostrari de tres-centes teles, amb tot tipus de dibuixos i una paleta de color gairebé infinita.
D'aquesta manera, cada balancí és únic i personalitzat al gust del client. Disponibles en dues mides, per a adults i per a nens, el que sí que tenen en comú tots és la corba invertida, un model patentat per Balancins Gelabert perquè l'esquena descansi de manera sana, còmoda i natural. Han investigat per aconseguir-la, «provant i innovant per millorar, però sempre de forma artesanal».
Al capdavall, «un balancí té una característica que no té una cadira: la cadira s'assenta, però un balancí es bressola. Si no està ben fet, no dura tota una vida». I un objecte com aquest ha de durar. Per això, explica Pep, és fonamental «treballar al teu ritme, sense pressió», cosa que exalça de la seva feina, de la seva manera de guanyar-se la vida.
La manera de fer artesanal és un mantra en aquest taller perquè, mig de broma mig de debò, reflexiona un home que ha passat la vida entre fusta, sobre com ha evolucionat la seva professió: «Molts ebenistes avui dia són més informàtics que ebenistes», ironitza.
«Un balancí ha d'estar ben fet i aquí res no es fa sol».
Agradables i acollidors, als Gelaberts l'artesania els corre per les venes. Potser per això recorden amb enyorança aquells temps en què a cada carrer hi havia almenys un taller. «A Manacor, quan tenia quinze anys, hi havia quatre-cents trenta tallers. En aquest carrer hi havia sis i dues tapisseries. Ara només quedem nosaltres», recorda el pare de Pep. És el retrat de la Mallorca d'un altre temps.
Tantes dècades treballant al taller de sempre han donat lloc a moltes històries i anècdotes amb clients locals, però també estrangers amb segona residència a l'illa que van fins al carrer Bonjesús per personalitzar el seu balancí. Fins i tot, ens expliquen, un president del Govern ha passat per aquí.
Aquest any, Pep ha rebut el carnet de primater d’obra fina, una distinció que només reben els fusters que treballen a l'antiga usança. I és que encara hi ha moltes persones que valoren aquesta manera de produir i entendre la creació de peces úniques pel seu procés, però també, en aquest cas, per les teles que es fan servir per entapissar.
El taller de Balancins Gelabert és un lloc humil, senzill i autèntic, que es manté fidel als seus valors: el treball artesà sempre amb la vista posada a la qualitat. Alineat amb aquesta visió, el Pep no s'ha desviat gens ni mica del que el seu avi li va ensenyar al seu pare i aquest a ell: «un balancí ha d'estar ben fet i aquí res no es fa sol. Tot es fa amb les mans».
