La Barra de Miceli

Del mercat a la barra en un instant

Marga Coll ha aconseguit un dels seus objectius: que el públic torni a acostar-se a un mercat que havia vist com alguns dels seus llocs havien tancat.

Autor: Joan Ramis Boscana

Els mercats d'abastament es podrien comparar amb els termòmetres d'una ciutat, un poble. Passejar pels passadissos ens permet prendre el pols a l'ambient, inferir quin és el caràcter dels seus habitants. Aquesta és la sensació que experimentem quan accedim al Mercat d’Inca un dijous qualsevol. Es percep a l'aire una atmosfera molt animada, un tràfec humà en què dones carreguen les bosses de la compra, on homes arrosseguen els carrets amb la mirada clavada a les vitrines de les parades. Bona part de culpa de tal activitat la té La Barra de Miceli, un dels projectes que Marga Coll lidera a la vista de tot el món; el públic pot seure als seus tamborets per contemplar com la xef, amb mans expertes, cuina el menú del dia amb productes que adquireix del mateix mercat. Un espectacle en directe.

Trobem un forat a la barra, el lloc idoni perquè el nostre olfacte capti els aromes que transmeten el lloc de treball de la cuinera i els seus ajudants. Ens fiquem al taulell i de seguida ens adonem, a cop de vista, de com els clients es coneixen de fa temps. Se saluden els uns als altres, s'interpel·len pels noms de pila. La Barra de Miceli actua com a punt de trobada al nucli d'Inca, una qualitat que reuneix una clientela fixa que mai no vol perdre's el que es cou als seus fogons. Allò que ofereixen Marga Coll i el seu equip depèn del gènere que exposen els botiguers als seus taulells. Per tant, la varietat és sempre una constant a què agafar-se. És el mateix mercat qui abasteix la cuina de la Barra de Miceli, que compta amb productes del dia, frescos, lligats a una inapel·lable temporalitat que sembla com un dels seus màxims atractius. 

El que ens sembla a nosaltres de tot el que hem anotat en unes pissarres penjants – l'oferta és tan àmplia que costa decidir-se – són dos plats que ja hem vist passejar davant dels nostres ulls, i que hem assaborit amb les retines abans que els dipositin a la barra: unes gambes fregides i unes croquetes de bacallà. Ens hem decidit pel mar a l'interior d'un mercat ancorat a terra ferma, al centre de l'illa, on els productes que provenen de la costa arriben als límits geogràfics d'Inca sense perdre ni una mica de frescor. Abans tot al contrari. Una mossegada a la primera croqueta ens capbussa als mars freds del nord, on el bacallà campa a plaer. La tendresa d'aquest peix s'alia amb la textura cruixent de l'arrebossat. Una mixtura perfecta, allunyada del punt greixós i oliós que pateixen aquestes receptes que tant s'atribueixen a les nostres àvies, i que molts restaurants no aconsegueixen emular. Però sí Marga Coll, que sol donar una volta de femella a les arrels de la nostra gastronomia, la que tant ens descriu. 

La gent es va amuntegant al voltant de la barra mentre transcorre l'hora de dinar. Marga Coll ha aconseguit un dels seus objectius: que el públic torni a acostar-se a un mercat que havia vist com alguns dels seus llocs havien tancat. A partir de les seves creacions culinàries, el seu equip ha aconseguit incrementar un tràfec que s'havia apagat. En això pensem mentre ens portem a la boca una gambeta lleugerament empanada, el gust de la qual al Mediterrani mullem en un allioli memorable. El viatge que emprenen els nostres dits – no ens cal forquilla ni ho volem – genera certa addicció, una repetició de moviments que amb prou feines podem reprimir fruit del delit.

Poques vegades un menjar en forma de pica-pica ens havia assegut tan bé. Mai unes tapes no ens havien parlat amb tanta personalitat, fent-se sentir per sobre de les converses dels comensals. Perquè els plats de la Barra de Miceli s'expressen amb claredat per cridar que el Mercat d'Inca ha renascut. Això és autèntic quilòmetre zero.