Les tradicions gairebé centenàries corren el perill de desaparèixer, de ser pastura de l'oblit perquè pervisquin només en el record. Són com a animals en perill d'extinció, espècies que hem de cuidar amb absoluta devoció i entrega abnegada. Només així evitarem el seu declivi. Algunes tradicions ens vénen de família, herències amb què s'adquireix un compromís d'índole moral. S'accepten voluntàriament perquè es perpetuïn al llarg del temps. El traspàs de responsabilitats s'encadenen de pares a fills, de generació a generació. Perla és un dels agroturismes amb més edat del territori de Mallorca, un projecte que les germanes Salvà lideren amb un profund respecte als seus ancestres. Quan ens van convidar per fer-los una visita, ens hi vam plantar en menys que canta un gall. Els del seu corral.
Just quan accedim a l'interior de l'agroturisme, percebem la calidesa d'una família adobada a l'art de l'hostalatge. Els nostres peus descansen sobre un terra de ceràmica de gres, en un lloc que encara conserva algunes peces de mobiliari que daten de temps enrere. Victòria ens parla sobre com va començar tot. «Pertanyem a la primera remesa d’agroturismes que van obrir a Mallorca quan per aquí tot això no s’estilava. Va ser idea dels nostres pares». Els progenitors d'Elisabet i de Victòria van decidir convertir una explotació agrícola familiar en un petit hotel rural que, avui dia, compta amb sis habitacions amb capacitat per a deu persones. Un aforament limitat que els deixa fomentar un ambient casolà que, amb més volum d'hostes, es desvirtuaria del tot. És Elisabet qui ara s'esplaia sobre la fidelitat del públic. «Tenim clients que repeteixen cada estiu des del 1996, quan obrim l’agroturisme. Ells agraeixen molt el tracte familiar. Els agrada sentir l'essència del que som i del que tenim a l'illa. Aquest és un turisme diferent».
«El nostre pare segueix criant porcs i la nostra sobrassada és ecològica. És un dels nostres productes estrella».
Acostumades com són amfitriones, les dues germanes ens fan creuar un saló banyat pel sol de migdia, on la llum entra a dojo per les finestres. Unes cadires entapissades en teles de llengües envolten una taula de fusta fosca. Quan sortim a la terrassa, alguns hostes estan acabant el seu esmorzar: torrades amb pa de farina ecològica que el seu pare elabora a la finca Rafal Genàs, confitura de taronja que extreuen dels seus propis arbres, ous que ponen unes gallines que pul·lulen pel seu corral. «Aconseguir tot això cada vegada és més complicat perquè hi ha molts agroturismes que han acabat en mans d'empreses». Victòria fa referència a la familiaritat que es respira fins i tot en xerrar amb elles, asseguts sota una pèrgola sobre la qual creix vegetació, davant d'una piscina que convida a pegar un capfico. Mentre l'Elisabet remata l'explicació de la seva germana, se sent el cant d'alguna au que no aconseguim identificar. «No canviarem gaires coses. Seguirem en la mateixa línia perquè aquesta és la nostra naturalesa. A banda d’alguna reforma que hem de fer, el nostre funcionament intern mantindrà la mateixa dinàmica».
És precisament en els seus esmorzars on han efectuat variacions, ja que abans els servien com a bufet i ara els porten directament a taula. Una mostra d'atenció personalitzada, un gest que és una carícia a la sostenibilitat perquè «així no gastem tant i s'eliminen completament els residus». Els hostes que s'allotgen al Agroturisme Perola romanen a les seves instal·lacions una mitjana de dues setmanes. El temps adequat per assaborir els productes quilòmetre zero que la família Salvà, des de fa dècades, elabora des de la tradició i gràcies al seu hort. «El nostre pare continua criant porcs i la nostra sobrassada és ecològica. És un dels nostres productes estrella». Prunes, albercocs, figues, melons. A mesura que avança la conversa, reparem que estem en companyia d'una nissaga de mallorquins que coneix l'autosuficiència.
Un altre dels elements que converteixen Perola en un agroturisme sostenible és la instal·lació elèctrica, ja que bona part de la seva energia procedeix d'un sistema de plaques solars. L'aigua que utilitzen per regar el jardí, per altra banda, l'obtenen de tres pous ubicats a la finca. A partir d'un discurs serè amb tints de protesta, Victòria manifesta el seu malestar sobre el desproveïment de subministraments que afligeixen els que viuen al camp. «És una mica obscè el que passa a Mallorca. Als punts més recòndits de Galícia o el País Basc han portat aigua i corrent. Aquí a l'illa, en canvi, et posen mil pegues i te'l fan pagar a preus exorbitats. No hi veig una explicació raonable. És un dret que tenim».
«Acabem de comprar una màquina de cafè que mol el gra. La gent vol Nespresso, però no volem fer servir càpsules. És un disbarat».
Cacarea un gall quan ens aixequem de la taula. Elisabet s'acomiada de nosaltres amb un somriure de disculpa; les tasques diàries dels seus hostes la reclamen. La veiem caminar fins a l'interior de un agroturisme que va fer la conversió ecològica fa uns sis anys, i on els clients se senten com a casa. Ens fixem en els seus passos decidits, els mateixos que s'han de fer per assolir una societat més verda. Victòria remarca quines són aquestes petites accions que ens poden conduir a aquesta fita. «Acabem de comprar una màquina de cafè que mol el gra. La gent vol Nespresso, però no volem fer servir càpsules. És un disbarat». Una filosofia que també apliquen per als comoditats que solen trobar-se a tot hotel que es preï; a Perola, excepte una pastilla de sabó que deixen per a l'hoste, no n'hi ha. I ens n'hi ha perquè les deixalles que deriven d'aquest excés d'estris són als antípodes de les seves conviccions. El que fan per erradicar tant desperdici és comprar garrafes de sabó dosificable fet a Totherba, un altre projecte amb identitat mallorquina.
De camí a la sortida, deambulem per un camí de pedres que travessa el jardí frontal de la casa. Observem una extensió de cultiu on creixen uns tarongers i la Victòria, sol·lícita, ens convida a que un dia ens desplacem fins al Rafal Genàs, la possessió on la seva família elabora la farina de blat de xeixa. Acceptem encantats per ser testimonis d´una tradició artesanal que no volem perdre'ns. Quan ja ens encaminem cap al cotxe, la Miquela, la seva mare, ens dóna les gràcies per haver-les visitat. La dona ofereix resguard a un conjunt de plantes amb un para-sol, així les protegeix del sol. En aquesta família no escatimen en cura.
