El plaer culpable. Aquest llacet de reguitzell que recorre el nostre cos mentre la consciència, a base d'aprenentatge, ens diu que aquesta sensació no ha de durar, i que anirà acompanyada d'una conseqüència que, a la llarga, ens perjudicarà. És el concepte al qual recorrem quan ens donem el gust de practicar alguns hàbits que ens han presentat com a nocius, però que també reporten uns beneficis innegables per al nostre esperit. Relaxar-se al sofà de casa per descansar la ment o adquirir alguns capricis que ens hem guanyat amb la suor de la nostra feina són considerats guilty pleasures. Un significat que alguns associen de forma automàtica a la següent imatge: la d'algú a la butaca del seu saló, arreplegat sota una manta i mordisquejant una tauleta de xocolata mentre els seus ulls gairebé es posen en blanc. La xocolata. Aquesta paraula a la qual ningú pot resistir-se sense notar una punxada de remordiment. ¿Però què ocorria si ens desféssim de tots aquests prejudicis? És possible canviar aquesta noció ambivalent sobre un producte tan codiciat?
A Maüa es dediquen a despullar la xocolata de totes aquestes etiquetes per pegar-li una altra. «Volíem oferir un producte que fos totalment diferent del que la gent pot trobar en un supermercat. Per això treballem amb el concepte bean to bar, que significa del gra a la tauleta». Silvia és del nord de Nicaragua, de la zona que concentra les majors plantacions de cafè i cacau a tot el país. Va ser a la seva terra natal on va conèixer Jaume, un enginyer agrònom mallorquí que va creuar l'Atlàntic amb motiu d'un projecte universitari fins a aterrar a Centreamèrica. En aquella època, Silvia treballava en projectes de cooperació i les seves funcions consistien a supervisar les iniciatives en què Jaume col·laborava, associades a la sostenibilitat i a la indústria cafetera. Així es van conèixer i van començar la seva relació.
Desafortunadament, la pandèmia va agreujar la crisi politicosocial que ja colpejava amb duresa el poble nicaragüenc, i tots dos van sobrevolar l'oceà per buscar refugi a Mallorca. Per a Silvia va ser un descobriment; per a Jaume, un retorn. Una tornada a la llar en què va fer perdurar la seva vinculació al cacau. «Rebia mostres dels projectes que assessoro. Els provava i els donava el meu feedback. En aquell moment, teníem un petit laboratori a casa». Si a això li sumem que Silvia és una amant de la cuina i que es quedava penjada de les dolces olors que desprenia el treball de Jaume, les arrels de Maüa s'entenen a la perfecció. En ple confinament, va formular una pregunta els interrogants de la qual ho van canviar tot. «Em va preguntar que per què no fèiem xocolata».
«Decidim fer una roda de crowdfunding intern entre amics i familiars».
Jaume havia treballat amb empreses multinacionals de xocolata i més d'una vegada havia passejat per les seves fàbriques, però mai s'havia plantejat posar-se mans a l'obra perquè «una cosa és veure'l i una altra és fer-ho». Tanmateix, coneixia els processos més elementals, i la pregunta de Silvia va haver de cobrar una forma massa suculenta en un futur que - per què no? – podien visibilitzar. Només els quedava assaborir-lo. Es van fer amb una maquineta que encara conserven. Van utilitzar el forn de la seva pròpia cuina. Van fer algunes proves. Es van sentir satisfets amb el resultat dels seus experiments i van buscar un públic per testejar el producte. Van aprofitar la sobretaula d'un àpat familiar, quan alguns paladars volen arrodonir el banquet amb una dolçaina. En aquell instant van batre una tauleta de xocolata davant dels comensals sense revelar-los – aquí hi havia la gràcia – que l'havien elaborat ells; es van refugiar sota el decòror del convidat que ha comprat les postres. Això va ser el juliol del 2020. La resta és història.
L'èxit d'aquest primer tast improvisat els va fer perseverar en la seva tasca. A poc a poc i sense perdre el tresó, van enderrocar els límits de la intimitat per estendre un projecte que estava florint. La fama de la seva xocolata va anar corrent de conversa en conversa. Un amic ho prova, la seva boca s'enderroca de plaer i se'l compta a un altre, amb la cremositat de la seva textura encara ballant en la seva llengua. Les comandes no paraven de créixer i es van adonar que ells també ho havien de fer. Animats per la bona acollida de la seva criatura, van trobar el local que avui s'erigeix com el seu obrador, sito en una cantonada de carrer Aragó on ningú diria que es practica l'alquímia. Maüa començava a ser una realitat. «Decidim fer una roda de crowdfunding intern entre amics i familiars. Aconseguim la inversió que necessitàvem per arrencar i ens associem a la Coop57, una cooperativa financera de serveis ètics». Una plataforma que els va injectar la dosi de capital que els va permetre assolir els nivells de producció que avui sostenen.
«Incorporem productes locals com la sal d'Es Trenc, l'ametlla d'una cooperativa de Consell o taronges de Sóller».
El producte que surt de l'obrador de Maüa és únic perquè procedeix d'un sol origen, a diferència de les mescles que donen com a resultat les xocolates comercials que trobem en botigues a l'ús. Si seguim la línia transparent que uneix els seus esglaons de producció, ubicarem la seva font en la densitat tropical de les selves de Nicaragua, on se celebra la recol·lecta del cacau. L'anyada que Silvia sent per la seva terra, pels seus costums i tradicions, va servir d'inspiració. «La idea era poder treballar amb petits grups cooperatius dels diferents llocs d'on traiem el cacau. I Jaume els coneix. Per a nosaltres és molt important conèixer la procedència del nostre gra i com es processa. Saber com va ser la collita, quin és el sistema de fermentació i d'assecament, que és el que nosaltres no podem tenir aquí i que es realitza en el punt d'origen». Un origen que avui a Maüa s'ha propagat fins a altres regions com Panamà, Equador i Perú. La seva filosofia consisteix a empassar-se dels procediments que utilitzen els productors que els envien la seva matèria primera. Per això els visiten. «És que això forma part del nostre producte. Volem entendre d'on ve, com estan aquests productors, quin és el pagament que reben».
La gènesi de Maüa es nodreix del cacau que germina a les finques llatinoamericanes, d'això no hi ha dubte. Però el desenvolupament del producte culmina a Mallorca. Els ingredients que neixen en sòl illenc posen la guinda a una xocolata que fusiona el d'allà amb el d'ací. «El cacau que ens arriba de Nicaragua és ecològic i amb ell decidim fer inclusions. Incorporem productes locals com la sal d'Es Trenc, l'ametlla d'una cooperativa de Consell o taronges de Sóller. Nosaltres som molt puristes, però asseguda ens adonem que la gent vol xocolata amb coses». Aquesta amalgama de sabors cristal·litza en un gènere que provem en directe, allà mateix, d'un mossèn. La puresa diàfana d'Es Trenc s'anticipa a la dolçor de la xocolata; el cítric de la taronja es conjuga amb l'amargor de Nicaragua. Silvia i Jaume s'adapten als gustos dels seus clients perquè són atents, saben escoltar. Que se t'emvaeix la xocolata amb gingebre? Ells ho preparen. Que et pirra la xocolata amb sèsam? Dit i fet. Això no és xocolata amb coses. Això és una altra cosa.
El públic que toca les portes de Maüa està compost per persones conscienciades. Gent interessada en la naturalesa del producte i disposada a pagar per la seva qualitat: estrangers que han sentit parlar d'una xocolata diferent, joves preocupats per una alimentació sana. Ells són els qui configuren una comunitat que no para de créixer i que es reparteix per tots els punts d'Espanya. La seva botiga online els serveix d'aparador, però han trobat un autèntic filó en locals gourmets repartits ja no només per Palma, sinó també per Holanda, Itàlia i Alemanya. No obstant, si algú s'acosta a l'obrador també pot comprar el producte in situ, tot i que tenen plans de futur a curt termini: «Al setembre pujarem cortines i oferirem el producte aquí mateix». Un aquí mateix els guanys del qual podrien repercutir en les zones de les quals extreuen el cacau. «La idea és destinar part dels beneficis a una inversió a Nicaragua. A una escola, perquè Silvia va treballar deu anys en educació».
Maüa intenta transmetre històries a través de la xocolata. Nosaltres ens hem enamorat de la seva sense sentir-nos culpables.
