Entre anar i venir d'avions que sobrevolen les proximitats de l'aeroport de Palma, Jessica Cilione observa, al seu taller, la fusta que ha recol·lectat de platges, boscos i podes com qui observa un camí ple de bifurcacions i, en cadascuna, detecta una oportunitat. L'espai, discret, humil i gairebé ocult, no és fàcil de trobar, però acull tot el que necessita per donar curs a la seva creativitat.
Resident a Mallorca des del 2018, Jessica va arribar des d'Alemanya, però en realitat la seva terra natal és Sicília. Allà va veure durant tota la seva infantesa com el seu pare, «en el temps lliure, treballava la fusta», però, com reconeix, «mai no m'ho va transmetre ni a mi em cridava l'atenció, potser per un tema cultural. Tot i això, crec que el tenia a dins i vaig trobar el meu propi camí».
Aquest camí és el d'algú que crea objectes -taules, fruiters, clauers, portaveles i sobretot llums- a partir de fusta reutilitzada en el seu propi projecte, Art de fusta de coco, una recorregut que va començar a gestar-se durant el confinament. «Vaig tenir molt de temps per pensar i analitzar sobre mi. Sempre he estat molt creativa i en aquell moment vam haver d'aprofitar allò que teníem i valorar-ho».
Amb la pandèmia com a catalitzador, el seu cap va fer un clic -com ella mateixa ho defineix- gaudint d'un dia a la natura encara amb restriccions. Un tronc amb forma curiosa va ser la seva primera inspiració i llavors va descobrir la seva vocació: «volia transmetre a la gent que des d'una cosa que potser no té utilitat se'n pot treure un profit».
«Volia transmetre a la gent que des d'una cosa que potser no té utilitat se'n pot treure un profit».
Amb estudis en moda i disseny d'interiors, reutilitzar allò que tenia al seu abast i donar-li una altra vida en un moment econòmic difícil va ser l'objectiu. I va anar a buscar-lo: amb mobles rebutjats, a través de la pintura i també iniciant-se en el món de la il·luminació, cosa que va aprendre «de manera autodidacta, veient vídeos, provant i fracassant molt».
Qualsevol lloc d'aquesta illa, on es va instal·lar el 2018, li sembla un bon escenari per trobar materials inspiradors. Cales i platges -sobretot després d'una tempesta-, boscos, podes i arbres caiguts. Després de recol·lectar-los, tracta de visualitzar-los i emportar-se només allò que creu que utilitzarà perquè la idea, el que anhela crear, de vegades precedeix el tronc i, altres vegades, després de trobar el tronc, sorgeix la idea.
De tornada al taller, comença el procés d'assecatge. Aquí ve cada dia a treballar des que el pati de casa se li va quedar petit i va sentir que començava a molestar els veïns. Aquí heu trobat tot el que necessiteu per ara. «Està a prop de casa, del col·legi de les meves filles i envoltat de camp» en què ha sembrat un hort per al autoconsum familiar.
«Com a dona, em sento empoderada i crec que estic donant un bon exemple a les meves filles. El que vulguin fer ho podran fer si posen esforç i afany».
Amb les pròpies mans i la maquinària imprescindible per donar forma a les seves originals peces, que demostren que el reciclatge no està, ni de bon tros, renyit amb l'elegància ni la bellesa, crea a partir de pi, olivera i avet objectes artesanals que fan que una casa sigui més llar gràcies a, com ho defineix ella mateixa, «una barreja entre amor per la natura i el disseny».
Jessica contempla passar els avions mentre parla del seu futur, amb cautela i il·lusió. «M'agradaria ampliar el taller, potser tenir un sala d'exposició, entaular sinergies amb marques coherents amb la meva filosofia… », afirma. Però el seu cap és en el present i el seu agraïment en aquells que hi han cregut i l'han acompanyat, com el seu marit, «una persona fonamental en aquest projecte».
Ben acompanyada, amb unes quantes dosis de bon gust, un toc de disseny i un profund respecte per la natura, Jessica ha anat escrivint la seva pròpia història a través d'objectes, la majoria creats sota encàrrec, que capturen i transmeten saber fer-ho sostenible i una mirada sensible que exalça la bellesa del que ens envolta.
Gairebé quatre anys després d'aquell dia en què el seu cap va fer clic, ara reflexiona sobre allò que anomenem èxits, una mena de metes assolides: «Com a persona em sento molt orgullosa de mi. Anys enrere no hauria pensat ni deixar la feina i començar del no-res. Com a dona, em sento empoderada i crec que estic donant un bon exemple a les meves filles. El que vulguin fer ho podran fer si posen esforç i afany». No se'ns acudeix una recompensa millor.
