De vegades un esdeveniment inesperat canvia el rumb de les nostres vides, personalment o professionalment. Així va ser en el cas de Alejandra Epifani que, cap al 2012, de sobte, es va quedar sense feina. Formada en disseny industrial i especialitzada en producte, la veritat és que l'argentina establerta a Mallorca mai no s'havia dedicat al seu sector i va ser llavors quan va pensar que havia arribat el moment d'endinsar-s'hi.
Tanmateix, certs dubtes planejaven al cap: d'una banda, tenia fills petits i desitjava gaudir-ne; de l'altra, li donava «una mica de por dissenyar per a altres, volia ser la responsable de tot el que passés». En aquestes circumstàncies, Epifani es va aproximar al món del disseny i es va adonar que aquest «havia evolucionat molt cap a la informàtica» i ella feia anys que no s'actualitzava.
Enamorada de la fusteria, finalment va resoldre investigar el reciclatge de residus. Per a la seva sorpresa, es va adonar que hi havia moltes iniciatives en aquest sentit, però gairebé sense disseny de qualitat. Justament aquí va obrir -o millor, va construir- una nova porta laboral a mida amb què avui es guanya la vida.
Al principi, Alejandra va començar dissenyant i fabricant mobles de cartró amb caixes rebutjades que recollia, tallava i després pegava amb cua a l'aigua, però presentaven dos inconvenients: eren molt voluminosos i requerien una gran inversió de temps. Dos desavantatges a què va caldre afegir les reticències del públic que, com explica Alejandra, «pensava que els mobles no durarien». Davant el triple escull, no va quedar més que «recalcular el camí».
«Gaudeixo treballant el paper, sento que estic jugant».
Dit i fet. Amb experiència al món de la joieria, Alejandra va començar a experimentar, copiant altres materials -com la pedra, la fusta i el contraxapat- a través del paper. Amb les seves primeres creacions, va reunir les seves amigues i, explica, ho va vendre tot. Després, va exposar en una botiga durant la celebració de la Nit de l’Art, al mercat de Nadal de Felanitx, i l'acceptació va ser enorme. Ja no va parar. Havia nascut Cartonpia, la unió de cartró i utopia, inspirant-se en la paradoxa que «una cosa tan fràgil pugui ser eterna».
«Gaudeixo treballant el paper, sento que estic jugant», ens explica al petit taller que ha organitzat a casa seva a Marratxí i on conversem sota l'atenta mirada del seu gat, que tafaneja entre retallades de cartró. Aquí, Alejandra guarda infinitat de materials, cartolines i paper que recol·lecta de col·legis, supermercats i oficines. Caixes de galetes, llibres antics, calendaris d'anys passats… Tot és vàlid per desenvolupar el talent i la creativitat. Amb ells ha creat llums, escultures i joies, moltes joies.
El mètode, ara que el té dominat, sembla senzill quan ho explica: «primer veig quins colors tinc, determino l'ordre i quan decideixo el gruix, preparo aigua enganxosa. Quan tinc totes les pàgines mullades, les col·loco juntes en una premsa durant quatre o cinc dies perquè s'ajuntin. Després, les deixo assecar a l'ombra». El resultat és un material consistent que, d'alguna manera, aconsegueix que el paper torneu al vostre estat original. «Jo dic que creo la meva pròpia fusta».
En aquesta nova fusta, apareix un elegant i original vetejat que determinen els estampats del paper escollits, cosa que dóna a les seves joies un aspecte únic i original. Un cop el material està sec, Alejandra dóna forma a cada peça amb les plantilles que ha dissenyat: geomètriques o orgàniques, però sempre senzilles i inspirades en la natura. «M'he anat adaptant a allò que m'ha anat demanant la gent», assegura amb un somriure.
«Jo dic que creo la meva pròpia fusta».
Quan va començar, recorda, amb prou feines tenia eines. Tallava el paper i el cartró amb utensilis de bricolatge i molt a poc a poc per la por de tallar-se, però amb el pas del temps ha anat adquirint eines professionals i, sobretot, experiència. «He après de forma autodidacta, amb molta prova i molt d'error, i amb artesans que m'han ensenyat les seves tècniques».
Ara, Alejandra crea els seus arracades, collarets i anells amb molta més destresa, però amb la consciència i l'afecte de sempre cap a una feina que li ha donat moltes alegries. Ha venut a Màlaga, a Berlín ia Munic, a botigues, a fires i mercats -té la seva parada fixa al mercat setmanal de Sineu des del 2016- ia qualsevol d'aquests llocs, sempre es bolca a transmetre el seu procés de treball. «La gent se sorprèn molt quan veu el material perquè molts creuen que és fusta pintada. I és que», continua, «tenim accés a tot i hem perdut la capacitat de sorpresa».
Upada pel boca a boca, que considera que ha estat fonamental en la seva trajectòria, ha impartit, també, un taller de làmpades i un altre monogràfic per als alumnes del joier Damià Mulet. A més, el 2022 va rebre el premi a l'artesania sostenible, que atorga el Consell de Mallorca, pel seu treball Bombolles d'un Atles.
«Treballo quan vull i on vull. La llibertat que em dóna a nivell familiar i personal no la canvio per res», diu aquesta joiera atípica que compagina la orfebreria amb classes de piano. També pren aire quan us preguntem per com afronta el futur: «l'objectiu que em plantejo és tenir un estoc suficient per poder dedicar-me a desenvolupar una escultura o un llum, però no hi arribo. I, bé, sempre vull aprendre més: al torn, al taller i explorar altres objectes amb aquest material. Però tot és temps, temps, temps. El temps és un tirà», conclou amb una riallada.
La sostenibilitat, és clar, és un valor capital de Cartonpia, encara que Alejandra creu que, a més de reciclar, és imprescindible «fer uns passos enrere a la vida i en el temps, i deixar de generar escombraries». Per això, reclama la tornada a aquesta època en què consumíem en envasos retornables perquè «la clau està», assegura, «a deixar de plantejar-nos el reciclatge i deixar de generar residus». Un pensament que compartim i que, volem creure, no és utòpic. Com no ho ha estat, tampoc, el seu preciós i inspirador projecte.
