GastronomiaYumee. cuina de trobada
Marcar como preferit

Després de refregar un tomàquet de ramallet al pa, aboquem l'oli sobre la seva molla. El líquid es vessa com or fos.
Autor: Joan Ramis Boscana
Fotògraf: Jaume Oliver
La primavera es fa palpable a Sóller per motius que rutilen sota el sol. L'aroma del camp recorre els carrers impulsats per l'aire de les muntanyes, els vilatans s'entremesclen amb els turistes per galvanitzar l'ambient de les places i les terrasses, que són moltes, es veuen desbordades de clients. Sucs de taronja acabat d'espremer sobre les taules, llavis que apuren els últims glops del cafè. Així ens trobem el poble després d´haver estacionat el nostre vehicle. Aquest matí ens hem mogut fins a la vall per conèixer un projecte que arrossega segles d'història: Es pot. Una casa senyorial que conserva una tafona de les que ja no abunden, on encara s'elabora un oli de caràcter vetust que ja és part inherent de Sóller.
La nostra sorpresa es deslliga just a l'inici de la visita, quan Tomeu, un dels responsables d'aquest projecte, ens espera a l'entrada de l'habitatge al costat d'un grup de persones d'origen estranger. Tres joves nord-americans i una parella alemanya ens acompanyaran a la visita, una experiència immersiva que sembla suscitar l'interès dels forans. No podem amagar cap orgull en comprovar com la gent de fora mostra interès pels nostres costums. Perquè això és el que hem vingut a fer a Ca'n Det: redescobrir l'essència de Mallorca de la mà d'una família vella, que segons la cronologia es remunta fins al 1561. ganes de tastar el seu oli però més ens delectem en escoltar les paraules de Tomeu, que ens convida a passar al vestíbul de l'habitatge a través d'una porta amb arc de mig punt.
Ens trobem en una estança revestida de pedra, un espai auster que a la serra esdevé tan representatiu. És aquí on Tomeu, en un anglès après a consciència, ens posa un vídeo explicatiu que resumeix l'esforç que suposa afanyar-se al camp, recollir l'oliva com ho feien abans, transportar-la a la tafona que encara es conserva en perfecte estat. Els terrenys de les seves finques estan quallats d'oliveres mil·lenàries, uns arbres que beuen d'una font compartida també pels tarongers. A Es pot han fet de la sostenibilitat un dels seus distintius més ferris; l'eficàcia del sistema de regadiu parla del seu aferrament a l'ecologisme.
Travessem el vestíbul de l'habitatge i ens fixem en l'enrajolat d'algunes sales, d'un material hidràulic tan lluent que gairebé reflecteix la nostra silueta. A mesura que els nostres passos avancen ens adonem d'alguna cosa: poques vegades havíem visitat un projecte que transpirés tanta autenticitat; la història de Es pot és tan inusual com els mecanismes que encara utilitzen per elaborar el producte. Accedim a un espai que a l'arrencada de la primavera, l'època en què ens trobem, està pràcticament inutilitzat. És a l'octubre quan la sala de màquines d'aquesta casa es posa en ple funcionament. La trull de Es pot data del segle XVI, un vestigi del passat que Tomeu ens mostra amb certa satisfacció, ja que es tracta de l'única a tot les Balears que encara se serveix d'uns mètodes la mar de tradicionals: tres pedres còniques de mil cinc-cents quilos molturen les olives impulsades per un motor elèctric.
L'arribada de l'electricitat el 1942 va revolucionar el sistema de producció, però els seus mètodes segueixen bellament arrelats a l'artesania i la tradició. Només cal veure els capots que encara s'utilitzen per al premsat de l'oliva. Només cal veure l'exuberància d'un jardí que, quan prem la calor estiuenca, servirà per estirar-se a la fresca, a l'ombra d'una glicina. El llinatge de la família Deyá Ozonas mira molt enrere en el temps, les seves branques arriben fins al segle XVI, tal com ho certifica un arbre genealògic emmarcat a la paret del menjador. Més enllà de l'elaboració del seu propi oli, també posen el trull al servei de petits productors de la Serra de Tramuntana, que premsen aquí les seves olives per després emportar-se el seu oli per a consum propi.
Tot això ens ho explica Tomeu quan ens vam asseure a taula on ell i els seus adonaven els seus menjars, en un passat que queda una mica llunyà. D'alguna manera, sentim els ressons d'algunes escenes casolanes mentre ens serveix unes torrades de pa, rodanxes de tomàquet, embotit, un vi casolà de Santa Maria, una porció de gató, melmelada de les taronges que germinen als seus arbres i alguns bols plens d'olives negres i ametlles. Les seves, les del cultiu. A l'esmorzar no hi pot faltar l'ingredient principal de la festa: l'oli que ens ha convocat tots els assistents al voltant de la taula. Tomeu realitza les funcions de mestre de cerimònies, explica als seus convidats com se celebra la litúrgia del berenar mallorquí. Després de refregar un tomàquet de ramallet al pa, aboquem l'oli sobre la seva molla. El líquid es vessa com or fos, el roseguem i notem la maduresa del seu sabor. Els turistes que ens acompanyen ho proven com si fos un menjar d'un altre planeta. Però ho tenim aquí, neix del terra que trepitgem. I hem de celebrar aquesta sort.
Opcions suggerides