En el record de molts mallorquins hi ha la imatge d'una taula ja posada, adornada amb les estovalles dels banquets familiars i la coberteria Duralex que mai falla. En aquesta postal que pretenem dibuixar es menja paella, es nota per l'aroma que procedeix de la cuina, pel bon humor que desprenen els avis i perquè el calendari indica que ens trobem el setè dia de la setmana. Ens fixem en els raves que descansen en un plat, al pebrot blanc tan típic d'aquí que, a manera de pica-pica i cru, casa estupendament bé amb l'arròs. Però qui acapara totes les mirades no és la paella que encara fumeja sobre el foc; sino l'ampolla de pinya que presideix el convit al centre de la taula, la mateixa que deixa escapar un sisè gasós en descargolar el seu tap. Aquesta és la beguda que passa de mà en mà, de got en got. I va ser la marca Puig qui va amenitzar tantes escenes casolanes com la descrita en aquest paràgraf, parteix integrant d'una memòria col·lectiva que avui també parla en present.
«Tot aquell que hagi tingut una infància a Mallorca i que sigui més o menys de la meva edat recorda la pinya». Julià nos recibe en el centre d'envasos retornables de Begudes Puig, ubicat als límits del polígon de Son Castelló, a Palma. Nascut el 1992 i besnét de qui va inaugurar aquest projecte familiar, no dissimula la seva emoció quan ens parla de la trajectòria empresarial que els seus avantpassats van inaugurar fa gairebé un segle. «La gent de Mallorca té un afecte excepcional a la Cada cop que dic que sóc de Puig m'ho fan saber». Al nostre voltant, ens vigilen caixes plenes de uns refrescos que expliquen un trosset de la nostra història illenca. Una història que toca temes com la supervivència d'una marca local que respecta la terra, i que no tem les grans corporacions. Begudes Puig ha sabut emmotllar-se als temps que corren per després reinventar-se.
Tot va començar amb un aventurer anomenat Julià Puig, el besavi de qui ens explica aquesta crònica i amb qui també comparteix nom. Un home emprenedor que després d'abandonar la indústria sabatera es va ficar de ple en el negoci dels sifons, a Llucmajor. Un canvi de rumb que va emprendre des del garatge de casa seva, on solen passar aquestes coses. «A la península la gent pensava que a l'aigua amb gas li faltava alguna cosa. Per això es va començar a experimentar amb aromes diferents». De tot això n'han passat gairebé cent anys. Ens vam traslladar al 1927, quan els negocis de begudes refrescants van pujar com l'escuma a Europa; encara que seria més encertat dir que es van inflar com una bombolla.
"La globalització i l'arribada de les grans marques estrangeres ho va canviar tot".
El Vell continent va semblar quedar petit a Julià Puig, que un any més tard d'haver llançat la seva pròpia gasosa va decidir solcar els mars amb el seu amic Gascó. Van posar proa cap a un periple per Centreamèrcia amb parada a Cuba, on van descobrir un diamant en brut que marcaria un abans i un després a l'esdevenir del seu projecte: la pinyeta. «Els va agradar molt i van pensar que aquí, a Mallorca, podria funcionar molt bé. Va ser un èxit immediat». Des de llavors, la pinya es va guanyar el dret legítim de proclamar-se com a símbol local.
La irrupció de Begudes Puig al panorama de les begudes carbonatades es va percebre com una glopada d'aire fresc. Una novetat en tota regla, ja que la població daquella època tenia el paladar acostumat a laigua i al vi. L'efervescència de un líquid dolç que es recrea a la gola amb una lleu picor era el no va més, un producte inusitat amb tocs divertits a la segona dècada del segle XX. Amb tot, el desembarcament de Puig no va estar exempt de competència. El fet de passar de les dècades va fer que Mallorca, al llarg dels anys setanta, estigués infestada d'empreses que produïen gasosa, sifons i cues. S'hi van arribar a comptar 131 negocis. «La febre va ser molt més gran que a la península. Aquesta competència va fer que el consum de begudes refrescants augmentés, però la globalització i l'arribada de les grans marques estrangeres ho va canviar tot».
Julià fa referència a l'aterratge de monstres corporatius de la talla de Coca-Cola, que mitjançant una estratègia de mercat totalment destructiva va fer desaparèixer nombrosos negocis familiars. La companyia nord-americana prometia enormes guanys a canvi que el petit comerciant distribuís i fabriqués el seu refresc; una oferta que anava en detriment del producte autòcton, com si l'artesà abandonés la seva pròpia creació per afavorir el gegant. David contra Goliat. Quan Coca-Cola va construir la seva pròpia fàbrica i va prescindir dels seus distribuïdors locals, ja va ser massa tard perquè les marques d'aquí remuntessin el vol.
«El meu avi sempre va treballar amb vidre retornable i no concebia cap altra manera de fer les coses».
Però Begudes Puig va saber sobreviure el depredador gràcies a uns esforços romàntics que es van contagiar d'una generació a una altra. «El meu avi sempre va tenir clara una cosa: el que era seu no els ho podien treure. Mai no li va donar l'esquena al producte. Aleshores el que va fer va ser adquirir les marques que anaven tancant a Mallorca. Però sense destruir-les, què és el que fan les multinacionals. Ell les va comprar per continuar produint-les. Va mantenir el seu nom original perquè va entendre que la gent els tenia afecte». L'avi de Julià va distribuir Gum i Ramis a Felanitx, Segura a Porreres, El Molino a Algaida i La Peral a Palma. El colofó el va posar quan a finals dels vuitanta va comprar la marca Miret, àmpliament coneguda també a la capital. Gràcies a aquesta protectora visió de negoci, els habitants dels pobles van poder seguir lligats a aquestes begudes, les bombolles de les quals comparteixen l'ADN de la població.
Si Darwin va dir que no sobreviu el més fort, sinó qui sap adaptar-se al canvi, Puig s'erigeix com el màxim representant d'aquesta consigna. Noranta-cinc anys després del seu naixement, el seu catàleg conté una varietat de productes d'allò més acolorida: pinya, llimonada, taronjada, cua, cua zero, llima llimona, tònica, cervesa de gingebre, soda i gasosa. Un ampli ventall que ens permet refrescar-nos amb l'essència d'un producte nadiu i sostenible. «El meu avi sempre va treballar amb vidre retornable i no concebia cap altra manera de fer les coses. Va posar el crit al cel en contra del plàstic, i el meu pare va seguir amb aquesta filosofia». El procés de producció de Puig, per tant, no admet lús de plàstics sota cap concepte. El centre d'envasos retornables que van inaugurar fa dos anys, on es desenvolupa la nostra xerrada, és l'exemple viu d'aquest compromís mediambiental. Una instal·lació pràcticament adherida a la pròpia fàbrica, on produeixen uns 3 milions d'unitats a l'any. Unes xifres impressionants que criden l'atenció quan vam saber que l'empresa, el 2004 i durant un any, va haver de tancar.
Com si es tractés d'una planta, Puig s'ha anat regenerant des que va reobrir les portes. Van començar gairebé de nou, fent repartiments a domicili a particulars en una furgoneta. Avui tornen a ser presents a bars, restaurants i supermercats, amb una plantilla que inclou un 50 % del personal procedent de la Fundació Sant Joan de Déu i amb plans de futur per al proper any, quan començaran a incorporar taronges i llimones de Mallorca per als sucs. Puig és com una au fènix rejovenida, ja que avui dia impacta en un públic jove que torna a situar les seves ampolles al centre de la taula. Perquè la felicitat d'abans no sigui només cosa del passat.
