Ca'n March

Quan el millor ingredient és la història

La cuina de Can March no necessita adjectius grandiloqüents perquè el seu gran valor és fer-te emocionar quan et menges un plat que podria haver cuinat la teva àvia a foc lent durant el matí —i servit en un plat de Duralex—.

Autor: Aina Coll

Fotògraf: Jaume Oliver

Entre els plats de la suposada cuina fusió i les tendències gastronòmiques que, com a tendències que són, van i vénen —ara toca cuina japonesa, ara es desferma la bogeria pels tacos, després gaudeix amb pasta italiana per dinar i sopar—, encara queden restaurants —i quina alegria, per cert— que professaran un amor incondicional per la cuina de sempre i el producte estacional. I aquest és, sens dubte, el cas de Can March a Manacor.

En una travessia d’Avinguda del Tren, al número 7 del Carrer de València, es couen els sabors d’un projecte que va començar, ni més ni menys, el 1925, la Fonda Ca’n March. Reconvertit en el concepte actual des del 2000, el restaurant combina, des de llavors, producte de qualitat, receptes reconeixibles i un toc de creativitat amb un clar referent: la cuina mallorquina.

Quan ens acomodem a la nostra taula un migdia entre setmana, breguem entre les diferents opcions de la carta —que proposa cocas de xeixa integral i ous trencats camperols entre els seus entrants, i peix de llotja, cochinillo de Can Company i terrina de xai rostits entre els plats principals— i el menú del dia —cuina de mercat que compta amb opció vegetariana—.

Amb un saborós pa de farina de xeixa amb oli i sal que rebem com a benvinguda i una copa de vi blanc de Pere Seda ja a la nostra taula, ens decantem pel menú diari, una proposta que, com el saló sobri i elegant que ens acull, reafirma que aquí la temporalitat marca els temps i ordena els sabors.

Comencem amb una amanida amb formatge feta —alguna cosa fresca i lleugera per començar— i uns cigrons amb bacallà i espinacs, que donen pas a dos segons d’alçada: un guisat d’albóndigues amb panceta i patates i costella alta de porc amb salsa de taronja, espàrrecs, magrana i un toc, tan inesperat com diferencial, de plàtan fregit.

El postres, a mode de colofó, el posa una crema de formatge amb pols de garrofa i grans de magrana —suau de sabor, consistent en la textura— i una lemon pie en copa que es debat, perfecta, entre l’acidesa i la dolçor.

Tots els plats estan molt, però molt bons. No és una afirmació elaborada ni eloqüent, és cert, però és que la cuina de Can March no necessita adjectius grandiloqüents perquè el seu gran valor és fer-te emocionar quan et menges un plat que podria haver cuinat la teva àvia a foc lent durant el matí —i servit en un plat de Duralex—. Que el gaudeixis, que l'apreciïs i que en vulguis més.

L'aposta gastronòmica de Can March abraça i reconforta. Et fa sentir bé. És tot el que reconeixes i t'agrada, una mica més elevat, però sense pretensions. Un homenatge al producte de temporada que cou amb cura i molt sentit comú el xef Miquel Gelabert i serveix un equip a sala que fa que et sentis acollit, com a casa. I la veritat, en els temps que corren, qui necessita més?