Des de l'arribada de les xarxes socials i els mòbils de darrera generació, vivim en una societat on la imatge juga un paper fonamental en les nostres relacions. Ens ajuda a immortalitzar el nostre dia a dia, a capturar els moments que vivim. Serveix per recordar, no oblidar. I alhora ens obliga: posarem els filtres que calguin. Retoc per aquí, aquesta arruga fora, aquestes ombres que em fan rara, més saturació.
Hem de sortir bonics, tots iguals, no pensin que som extravagants. Semblava com si la uniformitat i la perfecció fossin tendència. És en aquesta societat i en aquest moment on David Campaner es nodreix per donar curs a la seva imaginació i crear.
David, nascut a Inca el 1977, és un artista mallorquí contemporani que té el seu estudi a Sa Pobla. Llicenciat en Filologia Hispànica per la UIB (Universitat de les Illes Balears), actualment exerceix com a professor de llengua i literatura castellana i ho compagina amb la seva faceta artística. Apassionat de la pintura des de petit, el seu estil i la seva forma han anat evolucionant al llarg dels anys. S'inicià a través d'unes classes de pintura academicista, pas que considera necessari. Després es va endinsar en l'art abstracte i finalment va trobar un estil propi i personal que segueix a constant evolució.
«El verd representa allò artificial, aquella necessitat de tenir cadascun el nostre espai».
Igual que passa amb la resta d'artistes plàstics, una vegada aconsegueixen trobar el seu estil, després és més fàcil reconèixer les seves peces allà on estiguin exposades. En primer lloc, tenim els materials que utilitzeu. Va començar a dibuixar sobre cos, però fa uns anys va canviar a la fusta, ja que pinta per capes, cosa que és més laboriós i, a més, li permet realitzar intervencions més invasives al material. És una persona metòdica, cosa que fa que les seves pintures no siguin espontànies en el bon sentit de la paraula. Medita molt allò que vol plasmar. Sempre porta una llibreta i va prenent apunts. És una feina continuada.
A la seva obra sempre és present la figura humana, una silueta sense rostre, que permet als que contemplem la seva obra ser capaços d'identificar-nos-hi. Depenent de cadascun de nosaltres i en el moment que ens trobem, tindrà un significat o un altre. Utilitza com a font d'inspiració un àlbum familiar. «No pinto la meva família, aquest no és l'objectiu». El que intenta buscar és aquesta senzillesa que moltes vegades se'ns oblida.
Tot i que sempre predominen els no colors (gesso) i els acrílics incolors, d'un temps ençà també podem trobar el verd i més recentment el groc. «El verd representa allò artificial, aquella necessitat de tenir cadascun el nostre espai». Per donar més sentit a aquesta idea, utilitza no només el color, sinó també gespa artificial, sent encara, si és possible, una mica més evident. En canvi, amb el groc pretén representar la llum i alhora aconseguir un contrast clar amb la resta de la peça.
Més enllà de la fusta, també té algunes col·leccions que ha realitzat a argila de baixa intensitat, aquestes compostes per siluetes i punts, de color blanc i verd. També, rescata vaixelles ja usades, com a llenç per a algunes de les seves peces. Han d'haver estat usades i conèixer el perquè les descarten. Li encanten aquelles amb osques pel pas del temps o raigs de lús. Entren dins del seu discurs de perfecció, frustració o desengany. Finalment, realitza intervencions a algunes galeries o espais on exposa. Cada intervenció és diferent. Són efímeres, i per crear-les es basa en la temàtica de l'exposició i el lloc.
«L'art serveix per involucrar la societat i que la cultura arribi, i perquè això sigui possible, la gent ha de formar-ne part».
Comptar amb una dilatada i prolífica carrera li ha permès a Campaner tenir l'oportunitat d'exposar a diversos espais i ser seleccionat per participar en diferents certàmens: Incart (Encara), Supermercat (Estocolm), Art Atenea (Atenes) el Sant Marchal (Marratxí). I no només això, les seves obres també han viatjat fora del país: Londres, Berlín, Moscou o Mèxic. En totes sempre ha existit la por al rebuig per part del públic, aquesta sensació irracional que ens fa creure que no estem a l'alçada. Tot i que com ens diu: «quan l'exposes, és perquè creus que en aquell moment és una cosa que està ben treballada i val la pena ser vist».
A més de la seva faceta artística, David també ha treballat com comissariat per a diferents espais artístics: juntament amb un equip divers, va treballar durant anys a Incart (Inca), després a Can Gelabert (Binissalem) y en Art i Copes a Sa Pobla. Els va agradar tant la feina que havia dut a terme a Inca i davant la necessitat de donar-li un altre enfocament al Art i Copes, des de l'ajuntament van decidir col·laborar junts. La planificació i organització de cada certamen sol durar uns sis mesos. A cada edició, es treballa sobre un mateix eix i és a partir d'aquí on es decideix quins artistes participaran aquell any.
També es treballa amb les escoles perquè elaborin projectes didàctics i que els infants formin part de l'esdeveniment. La participació dels més petits és part indispensable del projecte: «l'art serveix per involucrar la societat i perquè la cultura arribi, i perquè això sigui possible, la gent ha de formar-ne part».
Professor, artista i comissari, quan preguntem a Campaner sobre el seu futur, la seva resposta és clara: «visc el moment, no em plantejo el demà. La pintura em serveix com a distracció i és una cosa que m'agrada fer». Esperem i desitgem que siguin molts més anys de creació i que les muses mai l'abandonin.